He llegit amb interès i inquietud el quadern de l’ICPS Nois, noies i un abisme. Opinions sobre la igualtat i el feminisme (Freixanet, Pous i Berna, 2025). El títol ja és tota una declaració: hi ha un abisme, i és entre nois i noies. Però no és un abisme qualsevol, és el que travessa els fonaments de la convivència futura i de les relacions humanes més bàsiques. El més colpidor no és que existeixi, sinó que ja es manifesta amb força en adolescents de només 14 i 15 anys.
El text mostra amb dades qualitatives allò que moltes intuïm des de fa temps: les noies creixen en un entorn de pressió sexual, por a la violència i exigències estètiques que limiten la seva llibertat. Ells, en canvi, expressen sovint un malestar amb el feminisme, que perceben com un discurs que els acusa i els priva de legitimitat. Aquesta fractura, lluny de ser anecdòtica, dibuixa dos mons paral·lels. Les noies parteixen de les seves experiències viscudes —assetjament, control, inseguretat— per argumentar. Els nois, en canvi, tendeixen a recórrer a un repertori discursiu importat de les xarxes i dels mitjans, amb acusacions de “feminisme exagerat”, “quotes injustes” i “denúncies falses”.
És evident que ens trobem davant la consolidació del neomasclisme: una forma adaptada de masclisme que no es reconeix com a tal, però que construeix un relat victimista masculí. No es tracta de dir “les dones són inferiors” (com faria el masclisme clàssic), sinó de presentar el feminisme com una amenaça. Aquesta operació discursiva és molt més sofisticada i, per això mateix, més perillosa: permet als nois dir que creuen en la igualtat, però alhora oposar-se a totes les polítiques que busquen fer-la real.
Les noies, malgrat tot, tampoc s’identifiquen fàcilment amb la paraula feminisme. L’associen amb radicalitat, amb odi als homes, amb una etiqueta que “posa els nois a la contra”. Aquí hi ha un altre senyal d’alarma: si la paraula que ha articulat les lluites més transformadores del segle XX i XXI es percep ara com una nosa, vol dir que l’ofensiva reaccionària està fent efecte.
Com a antropòloga, no puc deixar de pensar en la importància del relat: les identitats i els valors no es construeixen en el buit, sinó en diàleg constant amb els discursos socials dominants. I els nois adolescents estan rebent un relat molt potent, ple de simplificacions, memes i eslògans que circulen a les xarxes socials i que connecten amb les seves inseguretats. Quan diuen que “ara els homes són els discriminats” o que “ja hi ha igualtat i el feminisme és un excés”, no parlen des de l’experiència directa, sinó des d’un imaginari col·lectiu que els ofereix un paper: el de víctimes d’un suposat “abús feminista”.
Les noies, en canvi, parlen des del cos. Des del record d’una mirada invasiva, d’un seguiment pel carrer, d’un comentari humiliant o d’un intent d’agressió. Aquí és on s’evidencia l’abisme: per a elles, la violència sexual és un risc quotidià que estructura la seva vida. Per a ells, és una exageració mediàtica o, pitjor encara, una amenaça de ser falsament acusats. Aquest desajust no és menor: si el problema central d’una meitat és percebut com una exageració per l’altra, tenim un conflicte generacional que amenaça amb cronificar-se.
També hi ha un aspecte que em preocupa profundament: la desconnexió de la joventut amb les polítiques públiques d’igualtat. Tant nois com noies les perceben com a llunyanes, ineficaces o injustes. Les quotes, per exemple, es viuen com a privilegi i no com a correcció d’una discriminació històrica. Aquesta visió posa en qüestió dècades d’acció institucional i ens obliga a repensar com comuniquem i implementem aquestes polítiques. Si la generació que ha de viure en la societat del futur les veu amb recel, potser el problema no és només el discurs neomasclista, sinó també la nostra incapacitat de fer que aquestes mesures siguin enteses, compartides i apropiades.
La recerca, tanmateix, no és només un diagnòstic pessimista. També mostra que quan nois i noies es troben en espais mixtos on hi ha confiança, on es poden escoltar i posar-se al lloc de l’altre, apareixen discursos més matisats i fins i tot més feministes. Això em fa pensar en la importància de generar espais segurs i dialògics a les escoles, a les famílies i als entorns comunitaris. Si deixem la socialització en mans de les xarxes i dels algoritmes, l’abisme no farà més que créixer.
Per això, com a feminista i com a presidenta de Sorotopia, crec que tenim una responsabilitat col·lectiva: repolititzar la igualtat com a projecte compartit. No es tracta de convèncer els nois amb més dades, sinó de fer-los partícips d’una experiència de relació diferent, basada en el respecte, el consentiment i la corresponsabilitat. I no es tracta només de protegir les noies de la violència, sinó de transformar els imaginaris que permeten que aquesta violència persisteixi. El quadern ens posa davant un mirall incòmode, però necessari. L’abisme hi és, i negar-lo només l’ampliarà. Reconèixer-lo és el primer pas per començar a construir ponts.
Referència bibliogràfica
- Freixanet, M., Pous, J., & Berna, J. (2025). Nois, noies i un abisme. Opinions sobre la igualtat i el feminisme. Quaderns ICPS, Institut de Ciències Polítiques i Socials, Universitat Autònoma de Barcelona.