Em llevo abans que surti el sol, mentre la casa és encara fosca i silenciosa. Em vesteixo amb el burca, el mateix que porto cada dia, que m’amaga completament del món exterior. No sóc jo qui tria aquest vestit; és una imposició. Només els meus ulls, i a penes, poden mirar més enllà. Em miro al mirall, però no em reconec. La dona que hi veig no és la que somiava ser quan era petita.
Quan surto de casa, ho faig amb el cor encongit. No puc sortir sola, el meu germà m’acompanya sempre que he d’anar a algun lloc. M’agradaria poder caminar lliurement pel meu barri, saludar les veïnes, xerrar sobre els nostres fills, compartir somnis i temors. Però les nostres converses han quedat reduïdes a murmuris dins de les parets de casa. Ens trobem en la clandestinitat de les nostres pròpies vides, amagant-nos del que abans era normal.
Durant el dia, penso sovint en l’escola. Recordo el temps en què podia ensenyar a les nenes, transmetre’ls coneixements i veure com els seus ulls s’il·luminaven quan aprenien alguna cosa nova. Avui, la meva aula és un espai buit i polsós. Les nenes ja no poden venir a estudiar, i jo he perdut el meu lloc al món. Visc en un país on l’educació per a nosaltres, les dones, ha estat esborrada com si mai hagués existit.
Avui no podré veure les meves amigues. Ens trobàvem per discutir els nostres projectes, els nostres plans per al futur. Havíem imaginat un món diferent per a les nostres filles, però ara les nostres veus han estat silenciades. Des que els talibans han tornat al poder, tot s’ha tornat una ombra.
Passo la major part del dia a casa, fent les feines domèstiques. No és que no m’agradi cuidar de la meva família, però sé que tinc molt més a oferir. M’encantaria poder treballar, contribuir a la comunitat, ser part activa d’una societat que em respectés com a persona. Però les lleis ens han reduït a simples figures invisibles, sense drets ni veu.
Quan arriba la nit, em sento al costat de la finestra. Miro cap al carrer, que ara està buit i silenciós. Abans, hi havia el so dels nens jugant, de les dones parlant, de la vida. Ara, només hi ha quietud. Em pregunto com seria si pogués tornar a ensenyar, si pogués sortir sense por, si pogués parlar i ser escoltada. Em pregunto com seria viure una vida en què no m’hagués d’amagar darrere d’aquest burca, una vida en què la meva veu fos tan forta i clara com la de qualsevol altre.
A vegades, quan el món es fa massa petit al meu voltant, tanco els ulls i somio. Somio amb un dia en què pugui sortir de casa amb el cap descobert, somriure al sol i caminar pels carrers sense por. Somio amb un dia en què les meves filles puguin tornar a l’escola, en què les nostres veus, les de totes les dones d’Afganistan, ressonin amb força i no puguin ser ignorades. Però després, obro els ulls, i la realitat em colpeja amb la seva freda crueltat.
Aquest és el meu dia a l’Afganistan. Un dia de silencis, de somnis trencats, i d’una esperança que es resisteix a morir, tot i que cada dia se’ns fa més difícil mantenir-la viva.
Una dona afgana.
