Em llevo abans que surti el sol, mentre la casa és encara fosca i silenciosa. Em vesteixo amb el burca, el mateix que porto cada dia, que m’amaga completament del món exterior. No sóc jo qui tria aquest vestit; és una imposició. Només els meus ulls, i a penes, poden mirar més enllà. Em miro al mirall, però no em reconec. La dona que hi veig no és la que somiava ser quan era petita.
Un dia a l’Afganistan
