El son de la raó produeix monstres.
Francisco de Goya
A la Biennal del pensament i amb el títol Preservar la vida: nova il·lustració per un planeta compartit, Corine Pelluchon i Marta Segarra van mantenir un diàleg, que moderat per Begoña Saez, va mostrar alguna de les ombres i monstres de la Il·lustració.
El que podreu llegir aquí sota és un resum comentat del que van dir Pelluchon i Segarra. Començo per posar en context la conversa, definint allò que solem entendre per Il·lustració. Acabo l’escrit amb una conclusió personal.
Som hereus de la Il·lustració i, en el mon occidental, aquesta herència ho ha impregnat tot, des de la política a la religió. Ser hereus de la Il·lustració vol dir moltes coses i pot anar bé començar per definir-la, encara que aquest no és el lloc per esplaiar-s’hi. Emprant una de les definicions de diccionari, la Il·lustració és un moviment cultural i intel·lectual europeu que es produeix entre la meitat del segle XVIII fins a principis del XIX. Fou una autèntica revolució del pensament i va introduir idees tan emprades en el nostre món com raó, progrés, felicitat, natura o d’altres com drets del ciutadà, igualtat, llibertat, fraternitat, etc.
De fet el pensament científic i tot allò que avui dia vinculem al progrés tècnic i científic és un dels productes de la Il·lustració, malgrat que aquest progrés va començar a gestar-se abans. Però també, i potser sobretot, l’ideari polític, allò que es coneix com els grans projectes polítics (liberalisme, socialdemocràcia i comunisme) és herència de la Il·lustració. La Il·lustració s’ha vist, en la majoria d’ocasions, com un moviment que ens va salvar de la fe i ens va obrir les portes de la raó, que va trencar amb la tradició per conduir-nos al progrés, etc. El que passa és que massa sovint s’ha idealitzat la Il·lustració i se n’ha construït un relat perquè fos fàcil de digerir per la major part de la ciutadania; un relat gens innocu, ben al contrari, carregat d’interessos sovint poc legítims i amb la finalitat de crear una certa consciència col·lectiva.
Corine Pelluchon va començar al seva conversa referint-se a la racionalitat emprada pels nazis en el decurs dels anys 30-40 del segle passat, fent al·lusió a com és la raó i no pas l’impuls, l’instint o l’emoció el que va fer que els nazis cerquessin la manera de crear una raça ària pura. Fou, així mateix, la racionalitat tècnica i instrumental la que impulsà la construcció de camps de concentració i d’extermini.
De manera que el que ens cal, en el nostre temps, és repensar la Il·lustració, repensar el paper de la raó, del progrés, de la natura (el món) i de l’individu. Potser del que es tracta és de repensar el sentit de l’existència, de la vida. Sense raó possiblement no anem enlloc, però la raó sola no ens duu pas necessàriament a conservar la vida, com ens mostren les constants guerres i destruccions de l’actualitat. Potser del que es tracta és de trobar el camí cap allò que, des de fa molts anys en Joan-Carles Mèlich n’ha dit la raó sensible, una raó no instrumental ni tècnica, una raó que contempla el paper de les emocions i que impulsa una ètica de la responsabilitat envers els altres éssers vius.
El camí que Pelluchon va esbossar es troba recollit a la seva Ética de la consideración. (2024, Barcelona: Herder)Ella planteja la necessitat de fer una nova reflexió sobre la condició humana, superant el que deien els il·lustrats o deixant al descobert allò que van obviar. Per això ho planteja tot des del que ella en diu una fenomenologia de la corporeïtat. Segon aquesta idea, cal reconstruir les relacions polítiques sobre la condició carnal dels éssers vius, no només dels humans i pensant sempre no només en les generacions presents, sinó i especialment en les futures.
Segons Pelluchon els principis de la Il·lustració s’han de rellegir. Per exemple, el principi d’autonomia és molt bonic, però cap ésser viu ni és ni serà mai del tot autònom. El principi d’autonomia s’ha d’entendre des d’un context de vulnerabilitat, una vulnerabilitat i una finitud que són molt presents en el nostre món i que ens fan necessàriament interdependents. Cal una reflexió sobre l’heteronomia que la il·lustració no fa. De les idees de la Il·lustració ens hem quedat en aquelles que han permès, sinó incentivat, models distints de dominació: dominació sobre els altres humans, sobre els altres éssers vius, siguin o no animals i dominació sobre un mateix, interna i externa. Hi ha una dominació important perquè es nega la pròpia vulnerabilitat i, en canvi, ho som de vulnerables.
També cal una revisió sobre el pretès principi d’universalitat de la Il·lustració, sobre la idea que la humanitat és una unitat. Cal un nou humanisme que entengui la complexitat de la humanitat i que replantegi la subjectivitat dels individus que la componen.

En aquesta xerrada, Pelluchon entra poc en la qüestió de defensa dels animals no humans, que és un dels seus camps de batalla específics, però sí que diu que l’ecologisme actual ha de rellegir també el món i que no es pot centrar, només, en qüestions mediambientals, perquè això és quedar-se molt curt si es vol defensar la vida futura. L’ecologisme ha de caminar cap a una nova concepció del món, cap a un nou humanisme que contempli que som corporeïtat, que la nostra existència és material.
Si som corporeïtat som instint i som emoció. Si som cos material necessitem menjar, abrigar-nos o abraçar i ser abraçats. Per això Pelluchon planteja una ètica que es fonamenti en les motivacions concretes, en els afectes que ens impulsen a actuar, no una ètica del deure (Kant). Aquesta és la raó principal que em fa pensar que el pensament de Pelluchon encaixa en això que deia més amunt de la raó sensible. Ella mateixa, com tot bon pensador, fa ús de la raó perquè no deixa de plantejar els seus principis des de la capacitat de raonar, argumentar o justificar, però sense abandonar, ben al contrari, la part sensitiva, emocional i pulsional que és justament aquella que li permet a l’ésser humà sentir-se vinculat i compromès amb altres éssers humans. Una qüestió a tenir present és que Pelluchon, en la seva defensa d’una fenomenologia de la corporeïtat, de les seves afirmacions sobre el cos i allò material no nega, en absolut la possibilitat que l’ésser humà tingui sentit de transcendència.
Per la seva banda Marta Segarra, que desgrana moltes de les idees esbossades a Humanimales. Abrir las fronteres de lo humano (2022, Barcelona: Galaxia Gutenberg) Parteix del principi que ens trobem a l’antropocè, terme proposat el 2000 pel premi Nobel de química Paul Grutzen i que es refereix a una possible nova era geològica, que podria començar en la revolució industrial (segle XVIII) o en l’explosió de la primera bomba nuclear, (1945) en tot cas és una nova era en la que la mà de l’home ha fet canviar radicalment la terra. A l’antropocè, diu, cal que tinguem la valentia d’obrir les portes als altres animals no humans. Per això ella sovint parla d’humanimals. De la mateixa manera ques’han anat obrint portes a les dones, ara cal fer una ampliació significativa a altres animals.
El mon heretat de la Il·lustració, afirma Segarra, és un món caracteritzat per un racionalisme cruel i salvatge i per un extractivisme exagerat, que deixa la terra erma i els humans extenuats i explotats. Cal un canvi de rumb i per fer-lo és necessari un canvi de paradigma. Pensem, diu, que ja només parlant de l’home, com ho fa sempre la Il·lustració i tot el pensament que se n’ha derivat, estem partint d’un principi fals, aquest home masculí singular, d’home blanc, ric i occidental és un mal punt de partida.
Sempre s’ha construït pensament des de la visió de l’home blanc i occidental i en aquest posthumanisme que hem d’anar construint, segueix Segarra, s’han de tenir present les visions que s’han originat en els estudis de gènere, en el decolonialisme, des de la teoria queer, etc. Es tracta d’un posthumanisme que no apunta a la fi de la humanitat sinó que cerca altres subjectivitats, per tant a una època en la que cal repensar la humanitat, pensant en tots els animals que habiten la terra i també en els vegetals, que els humans massa sovint pensem con éssers inanimats.
I aquest posthumanisme s’ha d’encarar des de la diferència que sempre és plural i complexa i tenint present que som éssers relacionals. De manera que ens cal una ètica de la relació i de la responsabilitat, pensant sempre en la capacitat de donar resposta, de respondre a les demandes i necessitats dels altres.
Segarra aposta per apel·lar a la sensibilitat artística (i altres llenguatges) com una de les maneres de no restringir-ho tot al llenguatge parlat, que té, sempre les seves limitacions.
El darrer eix que planteja Segarra és el de repensar la relació amb els altres animals i preguntar-nos què tenim en comú i què ens separa. No podem oblidar que compartim planeta amb altres animals. La defensa dels animals ha estat, essencialment, un camp de treball en el que hi han destacat les dones i Segarra afirma que no és estrany pel fet que són les dones les que encarnen, en major grau que els homes, el vincle que uneix els ‘essers humans’ entre ells i els humans amb els no humans. Citant a Carol Adams i Josephine Donovan, diu que el 80% de les persones animalistes són dones i que això es degut a la marginalitat i opressió que històricament han patit elles.
Ja en el tram final de la conversa Begoña Saez i el mateix públic amb les seves preguntes van fer aflorar algunes idees sobre la concepció que tenen ambdues autores sobre la vida o sobre la raó.
Pelluchon, per exemple amplia el significat de vida a elements que són vitals però que no acabem de contemplar com a vida. Posa l’exemple de l’aigua i l’estreta relació d’aquest element amb la vida. Per la seva banda Segarra apunta al fet que la concepció de la vida que tenim en el món occidental no té res a veure amb la del món oriental o de les cultures africanes. També plantegen la possible ampliació del sentit vida, contemplant éssers no orgànics. Entendrem, en el futur, que els robots són una forma de vida?
També es parla de la raó. Si la raó ha provocat aquestes deformacions, ha produït monstres de destrucció i crueltat, podem seguir confiant en la raó? Tant Pelluchon com Segarra entenen el valor que té la raó però també la dicotomia que pot representar, d’aquí que l’una parli de la concepció que té Spinoza de la raó i l’altra faci esment a la semàntica: raó és càlcul, però també vol dir nuar, relligar. La raó pot relligar relacions, interconnectar maners d’entendre la vida.
En conclusió, sembla que no podem renunciar a un dels principis bàsics de la Il·lustració, el de donar un valor essencial a la raó, però sí que hem de saber que la raó no sempre és innòcua. Res del que s’ha dit a la conversa ha estat en contra de la raó sinó en contra de tenir única i exclusivament present la raó. Els humans, som éssers racionals que cometem moltes irracionalitats, algunes comeses des de l’emoció i des de l’impuls, moltes altres des de la mateixa raó, capaç d’apostar per una racionalitat que hem anat convertint en tècnica i instrumental. Una racionalitat que ha menystinguts tot allò que ens acosta a altres animals: instint, pulsió, emoció o sensibilitat.
Del que es tracta doncs és de contemplar l’ésser humà des d’aquesta perspectiva molt més àmplia que permetria una millor comprensió dels altres humans i una comprensió i respecte per tots els altres animals, alhora que ens donaria una visió molt més ajustada del nostre propi subjecte. Una raó que se sap contaminada d’emoció i no per això ha ser menystinguda.
La raó que contempla l’emoció és raó sensible.