Silvia Albert Sopale és una actriu, directora teatral, creadora i activista feminista i antiracista basca que viu a Barcelona. El passat divendres 10 de juny al Museu de Granollers ens va sorprendre amb La Moreneta, un espectacle performatiu que denuncia la situació de les dones negres a la Catalunya d’avui. De la mà de la Silvia, i en un escenari íntim i envolvent, ens apropem a una realitat no sempre coneguda amb un relat escènic construït en primera persona.
Cada gest, cada paraula ens fa sortir de la nostra zona de confort, de la seguretat d’aquelles que tenen ja un coixí de privilegis a on poder seure tranquil·lament a veure l’espectacle.
La Mare de Déu no pot ser negra.
I amb aquest missatge esfereïdor i profund que ressona per tota la sala, ens adonem que la realitat de les dones negres al nostre país encara és molt lluny de ser una experiència fàcil de transitar.
Salvant les diferències, i tenint en compte que el context sociopolític de les dones racialitzades que migren amb la intenció de millorar les seves condicions de vida canvia cada vegada que ens endinsem més en un neoliberalisme despietat, l’espectacle de la Silvia ens recorda al missatge que anys enrere posava sobre la taula la Victoria Santa Cruz en la seva obra “Me gritaron negra”.
La Silvia complementa la seva posada en escena amb un debat posterior amb professionals que acompanyen col·lectius i persones migrants, en col·laboració amb l’equip del Servei de Nova Ciutadania, de l’Ajuntament de Granollers. Un debat en què el torn de paraula s’inverteix per revertir aquest ordre hegemònic que encara permea la nostra interacció social.
Primer parlen les dones racialitzades, després els homes racialitzats, seguidament les dones blanques, i finalment els homes blancs. Realment, quan arriba el nostre torn de paraula, ens adonem que el què tenim a dir, no és tan important. És molt més urgent escoltar aquelles experiències que avui dia semblen formar part d’un passat llunyà, però que continuen travessant la vida de tantes dones racialitzades. Experiències que la nostra societat s’esforça a invisibilitzar.
Estem acostumades que hi ha paraules que importen més que altres, a vides que importen més que altres.
És el moment de trencar les barreres que el pensament colonial va instaurar en les ments de les persones, i començar a escoltar a aquelles que tenen coses importants a dir. Veus que parlen de vida, d’amor, de coratge i de valentia.
És el moment de començar a buscar referents de dones en aquells espais que han estat silenciats i invisibilitzats. És el moment que aquelles persones que han gaudit de privilegis i oportunitats facin un pas enrere, i deixin parlar a aquelles i aquells que ho han tingut i encara ho tenen, molt difícil.
Hem d’aprendre, però per aprendre, hem d’escoltar.
