Les dones a l’espai públic

Les dones no han gaudit mai de la mateixa llibertat que els homes a l’hora de circular per l’espai públic. Des de ben antic, la presència de la dona ha estat lligada a espais privats, allunyats de les mirades masculines impregnades de reprovació i control.

Fins i tot als nostres dies, hem de continuar escoltant notícies i opinions públiques que qüestionen les dones pel fet d’estar presents en llocs que es consideren “inadequats“, com festes nocturnes, llocs apartats…

Encara està profundament instaurada a les mentalitats actuals, la idea que el lloc de la dona és a la casa. El llenguatge és un clar indicador d’aquesta normalització de la desigualtat. Mentre un home de món és algú amb cultura i bagatge, una dona, del carrer o de la vida és una prostituta. Sense cap mena d’intenció de menystenir la dignitat de les treballadores sexuals, és evident que el llenguatge continua condicionant la imatge femenina en relació amb el control sobre el seu cos i la lliure circulació a l’espai públic.

La violència envers les dones es materialitza a través de la banalització de la violació, que és captada, compartida i publicada de manera impune o irrellevant. Sempre planeja sobre la dona la sospita de si va ser ella qui va provocar la situació, qui va incitar a l’home, que, confós, és incapaç de controlar els seus instints “naturals”.

La culpa sempre recau en la dona com si la poma d’Eva mai hagués d’esborrar-se de l’imaginari col·lectiu.

Les accions polítiques portades a terme des de la perspectiva feminista han estat sempre dirigides a demanar la igualtat real de l’exercici de drets i llibertats. Una igualtat que allunyi la dona de la cosificació a què ha estat sotmesa històricament com a objecte de satisfacció i plaer dels homes.

Aquesta reivindicació materialitzada en vagues, manifestacions i concentracions, és una manera d’ocupar aquest espai públic que és necessari conquerir per arribar a canviar el concepte de llibertat. Llibertat real per a les dones, lliures de la por de caminar pel món amb una motxilla de qüestionaments que la societat patriarcal s’ha encarregat de posar sobre la seva esquena.

Amb la sèrie de documentals “La dona a l’espai públic”, Soy Cámara, el programa de vídeo-assaig i documental del CCCB, mostra la realitat de la dona portes enfora de la intimitat de la llar, i com els qüestionaments socials encara incideixen de manera directa en la llibertat de moviment femení.

“Ensenyar o no ensenyar el cos de la dona ha estat sempre una imposició de l’Estat, o d’altres indrets com la tradició, la religió, el capitalisme o la cultura dominant. O simplement dels homes”.

Extracte del capítol 1. Control.