En una societat marcada per l’individualisme i la distància emocional, la compassió emergeix com un acte revolucionari, capaç de transformar relacions humanes i d’aportar significat al dolor. Des de les arrels filosòfiques fins a les descobertes més recents en neurociència, aquest article explora el concepte de compassió com a resposta a la fragilitat humana, basant-se en la rica discussió que vam tenir durant la sessió de Converses Filosòfiques de Sorotopia el passat 25 de setembre. Al llarg de la reflexió, ens centrarem en les aportacions de pensadores com Corine Pelluchon, Martha Nussbaum o Joan Carles Mèlich analitzant com la compassió pot redefinir les nostres maneres d’estar en el món.
La Compassió en el pensament filosòfic
Des d’un punt de vista filosòfic, la compassió ha estat llargament debatuda. Aristòtil ja va parlar de la sympatheia, mentre que Schopenhauer va veure en la compassió la base de tota moral. Tanmateix, en el pensament contemporani, s’han aportat noves perspectives sobre aquest sentiment. Joan Carles Mèlich, en els seus escrits sobre ètica i corporeïtat, destaca que la compassió és una resposta genuïna a la vulnerabilitat dels altres. En la sessió de Converses Filosòfiques, la nostra conversadora Agnès Boixader, subratllava com aquest sentiment ens permet reconèixer que som éssers fràgils, finits, que necessitem els altres per sobreviure emocionalment i físicament. Aquesta fragilitat compartida és la base de la compassió, una resposta que no es limita només a una simpatia superficial, sinó que implica un compromís profund amb l’altre.

Corine Pelluchon afegeix una dimensió ètica a la compassió, ressaltant que és fonamental per construir una societat més justa. En el seu llibre Éthique de la considération, Pelluchon explica que la compassió no només ens fa conscients del dolor dels altres, sinó que ens obliga a actuar, a transformar les nostres relacions amb els altres i amb el món. A la sessió, aquesta reflexió va ser especialment rellevant quan parlàvem de la necessitat d’una compassió activa, no només com a resposta emocional, sinó com a acte que busca alleujar el patiment, construir ponts i fomentar l’acció comunitària.
La diferència entre Simpatia, Empatia i Compassió
Un punt central de la discussió va ser la distinció entre simpatia, empatia i compassió. Aquestes tres respostes emocionals es confonen sovint, però tenen diferències fonamentals:

Simpatia: És una resposta emocional en la qual ens sentim afectats pel dolor o la felicitat d’una altra persona, però mantenim una certa distància. En paraules de Martha Nussbaum, la simpatia és essencialment un sentiment de preocupació pels altres, però no implica cap acció concreta.
Empatia: La sessió va fer èmfasi en el fet que l’empatia és un procés més profund que la simpatia. Quan empatitzem, ens endinsem en el patiment de l’altre, gairebé experimentant-lo com si fos nostre. Això, però, pot portar a la fatiga emocional i a l’estrès empàtic. Com va mencionar L’Anna Molins, també conversadora de les nostres sessions, aquesta resposta sovint es veu en professionals que treballen en àrees de suport, com en la medicina o l’educació, i pot generar desgast psicològic a llarg termini.


Compassió: Aquí és on la reflexió va ser més enriquidora. La compassió és una resposta que implica un nivell més alt de consciència i acció. A diferència de l’empatia, no absorbeix completament el patiment de l’altre, sinó que busca acompanyar-lo i alleugerir-lo. En paraules de Joan Carles Mèlich, la compassió permet estar amb l’altre sense perdre’s en el seu dolor, oferint una ajuda concreta que busca transformar la situació.
El cos com a eina
L’Anna Molins ens va fer esment a investigacions sobre l’impacte de la compassió a nivell cerebral. Diversos estudis han mostrat que la pràctica de la compassió té efectes beneficiosos sobre el nostre cervell. A diferència de l’empatia, que pot generar un desgast emocional, la compassió activa circuits neuronals que ajuden a reduir l’estrès i milloren el benestar general. Aquests estudis suggereixen que la compassió no només beneficia la persona que pateix, sinó també la persona que acompanya.
Agnès va destacar la importància del cos en aquest procés. Quan pensem en la compassió, sovint pensem en termes emocionals o mentals, però la nostra corporeïtat juga un paper fonamental. El contacte físic, com una abraçada o una carícia, pot ser una forma poderosa de compassió. En moments de dolor, aquest contacte és una manera de connectar amb l’altre a un nivell profundament humà. Els estudis sobre la importància del tacte en la regulació emocional recolzen aquesta idea, mostrant com el simple acte de tocar pot alleugerir el dolor i crear una sensació de seguretat i benestar.
La compassió com a resposta a la vulnerabilitat humana
Aquesta connexió entre compassió i vulnerabilitat va ser un tema central de la sessió. La compassió emergeix, en gran part, del reconeixement de la nostra condició humana compartida, que implica una fragilitat fonamental. Vivim en un món on la cultura de la productivitat sovint invisibilitza aquesta vulnerabilitat, però la compassió ens convida a acceptar-la i a veure-la com un punt de connexió amb els altres.
Mèlich argumenta que la compassió és una resposta ètica necessària en un món marcat pel patiment. Acceptar la vulnerabilitat de l’altre significa acceptar la nostra pròpia vulnerabilitat. En aquest sentit, la compassió es converteix en una forma de resistència a la deshumanització que sovint caracteritza les nostres relacions socials. En lloc de distanciar-nos del patiment dels altres, la compassió ens uneix i ens recorda que tots som part d’una comunitat global, interconnectada per la nostra humanitat compartida.

Però fins on arriba la compassió? Aquesta va ser una de les qüestions més interessants que es va plantejar durant la sessió. Anna va compartir que, tot i els beneficis evidents de la compassió, aquesta també té els seus límits. Professionals com infermeres, treballadors socials o professors sovint es troben exposats a situacions de gran patiment, i aquesta exposició constant pot generar el que es coneix com a “fatiga per compassió”. És important que aquests professionals aprenguin a establir límits saludables, tant per preservar la seva salut mental com per oferir una ajuda efectiva.
L’autocompassió es va esmentar com una pràctica fonamental per evitar aquesta fatiga. Tal com suggereixen investigacions en el camp de la psicologia, cuidar-se a un mateix i reconèixer els propis límits no és un acte egoista, sinó una manera de mantenir la capacitat de continuar ajudant els altres. La compassió, per tant, no només ha de ser dirigida cap als altres, sinó també cap a una mateixa.
La compassió és una qualitat que ens recorda la nostra humanitat compartida, una resposta a la fragilitat i el patiment que caracteritzen la vida humana. A través de la filosofia, la neurociència i l’experiència personal, podem veure que la compassió no és només una emoció, sinó una pràctica conscient que ens permet connectar amb els altres i transformar el món. En una societat que sovint promou l’individualisme i la distància emocional, la compassió és un acte revolucionari que pot transformar les nostres relacions i oferir un camí cap a una vida més significativa.
Referències bibliogràfiques
- Mèlich, Joan-Carles (2010). Ética de la compasión. Barcelona: Herder.
- Nussbaum, Martha C. (2001). El cultivo de la humanidad. Una defensa clásica de la reforma en la educación liberal. Barcelona: Ed. Andrés Bello.Pelluchon,
- Corine (2024). Ética de la consideración. Barcelona: Herder.Nussbaum,
- Martha C. (2008). Paisajes del pensamiento. La inteligencia de las emociones. Barcelona: Magnum.